BLOC 01_NF01. Motivació i aprenentatge en l'atenció psicosocial. L'aprenentatge: teories de l'aprenentatge

NF01. Motivació i aprenentatge en l'atenció psicosocial
Teories de l'aprenentatge

L’aprenentatge: es el procés que produeix un canvi relativament permanent en el comportament d’un organisme que reflexa una adquisició de conceptes, coneixements o habilitats a través de la pràctica o de l’experiència otinguda per l’estudi, la instrucció o la observació.

Per als conductistes és un canvi de la conducta externa, observable; per als cognitius és un canvi intern, en les capacitats i disposicions de la persona.

Corrent conductista

Entre els conductistes destaquem l’aportació de Ivan Pavlov.

Fisiòleg rus que investigant la fisiologia de la digestió, més concretamente, els mecanismos reflexes de la salivació en gossos, va arribar a la conclusió que l’aprenentatge es produeix per condicionament (CONDICIONAMENT CLÀSIC)

Veiem els resultats de la seva investigació amb gossos.

L’altre aportació va ser el de J.B Watson. Watson  va ser considerat el pare de la psicologia conductista amb la publicació en 1913 del treball: “La psicologia des del punt de vista conductista”. Watson pretenia demostrar com els principis del condicionamient clàssic, recentment descobert per Ivan Pavlov, podien aplicar-se en la reacció de por d'un nen davant una rata blanca, el petit Albert. Mitjançant l'experiment, Watson pretenia demostrar com podia condicionar la reacció de por de l'Albert cap a una rata blanca, que inicialment no provocava en el nen cap reacció aversiva, i com podia generalitzar aquesta conducta a altres estímuls similars.

Edward Thorndike  es també un dels precursos del conductisme, és el representant del condicionament instrumental  i ens diu que aprenem o adquirim noves associacions mitjançant un procés denominat d’assaig-error.

Thorndike va experimentar amb caixes i gats.  Possava l’animal en una caixa dissenyada de manera que pogués veure o olorar el menjar que es trobava fora,  de manera que impulsat per l’instint d’abastar-lo descobria una palanca que el permetia obrir una porta per on accedir al menjar. El motor de l’aprenentatge era l’impuls natural per aconseguir el menjar, la conducta apresa era l’acte instrumental que permetia obrir la porta, i aquest comportament es reforçava o debilitava segons el grau de recompensa i èxit de la conducta apresa. És el que Thorndike anomena la llei del efecte.

Burrhus F. Skinner en 1938, partint dels estudis de Thorndike canvia la llei del efecte per la llei del reforç segons la qual per tal d’augmentar la freqüència d’una conducta apropiada o instaurar-la utilitzem el reforç, i al contrari, per tal de disminuir o eliminar una conducta no destijada o inadequada el que utilitzem és el càstig.

Al mateix temps Skinner és el representant del condicionament operant i ens parla de la tècnica de l’emmotllament que consisteix en reforçar les conductes que s’aproximen a la conducta final, això suposa que la conducta no necessita ser reforçada cada vegada que apareix, pot ser reforçada o recompensada no de forma continua, sinò intermitent, en funció del temps (cada 3 segons, cada 5 segons… la conducta serà reforçada)  i en funció del nombre de respostes (cada 3 nombre de respostes, cada 5 nombre de respostes...  la conduca serà reforçada)

Entre el conductisme i el cognitivisme ens trobem l’aportació d’Albert Bandura. Segons Bandura la major part de la conducta humana s’aprén per observació mitjançant el modelat.

L’aprenentatge observacional, per imitació o aprenentatge social ens permet parlar d’alguna cosa més que d’E-R per explicar com aprenem. Bandura ens diu  que la imitació es produeix per  les conseqüencies que l’observador percep de la conducta del model, si les conseqüències que veu són positives i satisfactòries es més probable que  reprodueixi o imiti la conducta, per contra, si les conseqüències que perceb de la conducta del model són negatives és menys probable que reprodueixi o imiti la conducta. És el que anomena reforç vicari.

També Bandura assenyala que hi ha una altre condició que influeix en la probabilitat d’imitació i és la identificació amb el model, quan més s’identifiqui l’observador amb el model més probabilitat d’imitar la conducta, quan menys s’identifiqui amb el model menys probabilitat tindrà d’imitar la conducta.

Així mateix Bandura ens ensenya que un aprenentatge observacional o per imitació consta dels processos següents: atenció- retenció- execució o reproducció motòrica- incentivació i motivació.

Corrent cognitivista i constructivista

Destaquem en primer lloc l’aportació de Jean Piaget.

Jean Piaget (1896-1980) fou un biòleg suís que dedicà tota la seva vida a estudiar la formació de la intel·ligència en els nens. Els resultats de les seves investigacions es consideren una informació bàsica per comprendre la formació i desenvolupament de la intel·ligència humana.

D’altra banda Piaget va rebutjar la teoria E-R ja que va considerar que si bé un estímul pot provocar una resposta, això només és possible si l’organisme poseeix la capacitat de reacció per a fer-ho.

Així per a Piaget, el coneixement i aprenentatge és construit pel subjecte a través de la interacció amb l’ambient o l’ entorn, destaca la mútua influència entre la ment i el medi extern. De manera que el pensament té una missió clara en organitzar i donar sentit als elements de la realitat.

Passem doncs de l’esquema propi del conductisme per explicar les conductes E-R (estímul- resposta) a l’esquema E-O-R (estímul-organisme-resposta) propi del cognitivisme.

Conjuntament amb Piaget destaquem les aportacions de Jerome Bruner.

Ens parla de l’aprenentatge per descobriment assenyalant que construïm el nostre coneixement per mitjà del descobriment de continguts nous que incorporem als que ja posseïm i acabem assimilant. Assenyala el paper actiu o participatiu que ha de tenir l’aprenent i la motivació, dues condicions necessàries perquè sigui eficaç l’aprenentatge.

Seguint a Jerome Bruner destaquem també les aportacions de David  P. Ausubel.

Ens parla de l’aprenentge significatiu assenyalant que es fonamenta en la incorporació de nous continguts de manera significativa a l’estructura cognitiva preexistent.

Perquè es produeixi  L’APRENENTATGE calen dues condicions:

El material d’aprenentatge ha de tenir un significat en sí mateix, es a dir, les seves parts han d’estar relacionades amb certa lògica (ser coherents). I en segón lloc el material ha de ser significatiu per l’aprenent.

Més enllà del cognitivisme: constructivisme

Cal parlar de l’aportació de Lev Vigotsky

L’aprenentatge significatiu es produeix quan l’experiència és compartida. Per a Vigotsky, l’aprenentatge és significatiu en tant que els altres el doten de significat i el subjecte l’interioritza a través de l’activitat compartida amb els altres. No aprenem sols.

Vigotsky ens parla de l’aprenentatge per mediació e incideix en l’ajuda que proporciona una tercera persona, en el moment oportú, per tal que l’aprenentatge sigui eficaç.

Vigotsky estableix una separació en tres nivells (o zones) en el procés d’aprenentatge d’una conducta:

Zona de desenvolupament real: allò que la persona sap fer sense ajuda

Zona de desenvolupament potencial: allò que la persona es capaç de fer o aprendre amb ajuda

Zona de desenvolupament proper: distància entre el que una persona ja sap fer i allò que es capaç d’aprendre amb ajuda. Aquí te lloc la  Intervencio de la persona que proporciona ajuda  o mediadora.