Posicionament davant del conflicte
Hi ha, bàsicament, cinc
actituds davant d’un conflicte: competició, evitació, acomodació, cooperació i
negociació. Cap d’ells no es dóna de forma totalment pura. Però sí que cada
persona té una preferència, una inclinació a l’hora d’afrontar un conflicte.
En cada conflicte s’haurà de veure quins estils s’han posat en
joc cadascuna de les parts.
Competició (guanyo/perds): és una situació en la qual aconseguir
el que jo vull, fer valer els meus objectius, és el més important, no importa
que per això hagi de passar per sobre de qualsevol. La relació amb els altres
no té importància. En el model de la competició, portada fins a les últimes
conseqüències, el que és important és que jo guanyi i els altres perdin. El
subjecte creu estar en allò cert i que l’altra part està equivocada i tracta
d’imposar el seu propi punt de vista.
Evitació (perdo/perds): existeix poc interès en els resultats i
també poc interès en la relació personal. Sovint es tendeix a negar
l’existència mateixa del conflicte o no s’està disposat a assumir el desgast
d’implicar-se en la solució. Es tendeix a pensar que s’arreglarà per sí sol. No
obstant, el conflicte un cop iniciat no es resol sol.
Acomodació (perdo/guanyes): per no enfrontar-nos a l’altra part
jo no faig valer ni plantejo els meus objectius. És un model tant extens o més
que la competició encara que pensem el contrari. Molt sovint es confon amb el
respecte, la bona educació amb no fer valer els nostres drets perquè això pot
provocar tensió o malestar. Es va aguantant fins a un punt on no es pot més i
aleshores ens destruïm o destruïm als altres.
Cooperació (guanyo/guanyes): en aquest model, aconseguir els
propis objectius és important, però la relació entre les parts també. La meta i
els mitjans han de ser coherents. Es tracta de trobar les solucions acceptables
per a ambdues parts treballant juntes del tipus jo guanyo/tu guanyes. Cooperar
no vol dir renunciar a allò que és fonamental. És cedir en allò que és menys
important, sense importar qui té la raó.
Negociació: arribar a la cooperació plena és molt difícil, per
això es planteja un altre model en el qual guanyen totes dues parts en allò que
és fonamental, ja que no poden arribar al 100%.
Vies per a la resolució de conflictes
Els
conflictes poden plantejar-se de diverses maneres, no hi ha només una pauta que
garanteixi la millor solució en tots els casos. Hi ha conflictes que són molt
complexos perquè hi ha en joc aspectes que impliquen perdre o guanyar coses
molt importants per a alguna de les parts implicades i es necessiten maneres
més formals i elaborades per resoldre’ls. Aquests procediments més formals
poden ser exògens o endògens. Sense violència.
Les vies exògenes per resoldre conflictes són la justícia,
l’arbitratge i la mediació.
1. La justícia representa la intervenció del poder de l’Estat i
el conflicte es resol mitjançant, processos judicials en els tribunals.
2. L’arbitratge requereix la intervenció d’una tercera persona
aliena al conflicte que representa alguna institució amb autoritat pe fer
complir els pactes als quals s’arribin.
3. La mediació és un mètode o tècnica per resoldre conflictes de
manera amigable mitjançant la intervenció confidencial d’una tercera persona
imparcial que assisteix, redueix les emocions negatives i facilita la resolució
tot restablint el diàleg d’ambdues parts i ajudant a trobar solucions
acceptables per a les parts implicades. Sense la seva intervenció difícilment
les parts implicades haurien arribat a un acord.
Les vies endògenes per resoldre conflictes són la confrontació i
la negociació.
1. La confrontació és la forma primària de resoldre els
conflictes, es resol per la llei del més fort; per tant, sempre hi ha un
guanyador i un perdedor.
2. La negociació és una tècnica mitjançant la qual les parts en
conflicte dialoguen i arriben a un acord mutu ja que ambdues parts
interaccionen per arribar a una solució òptima.
Diferències entre la mediació i la negociació
Mediació
Moltes vegades per molt que ens hi esforcem o per moltes voltes
que hi donem no trobem la solució als nostres conflictes i som incapaços de
trobar-la tot sols. Necessitem l’ajuda d’una persona externa al conflicte.
La mediació és un mecanisme de resolució de conflictes que ajuda
a solucionarlos de forma pacífica. Es tracta d’un mètode alternatiu mitjançant
una negociació cooperativa (la solució implica que totes les parts guanyen) i
assistida, en les quals les parts implicades en el conflicte intenten resoldre
per si mateixes, amb ajuda d’un tercer imparcial (mediador) que ha de conduir
les sessions i ajudar les persones que participen en la mediació a trobar una
solució que sigui satisfactòria per totes dues parts.
Negociació
La negociació forma part de la convivència des de sempre. El
negoci, negociar i la negociació semblen inherents a la condició humana; les
persones tenen aptituds per negociar i arribar a acords en situacions de
conflicte a través del diàleg. Des de l’origen del conflicte, existeix tot un
recorregut format per situacions prèvies que ens fan arribar fins a la
negociació.
1. L’evitació: la majoria de conflictes quotidians els evitem
les parts implicades, bé perquè no tenen gaire importància, o bé perquè no es
considera que es pugui modificar la situació.
2. Converses informals: quan l’evitació no és possible o les
tensions augmenten, les parts implicades en el conflicte poden recórrer a
converses informals amb l’objectiu d’eliminar les diferències. Les parts
expressen de maners immediata i directa les pròpies pretensions, i s’obtenen
respostes, que poden ser vàlides o no en funció de la bona voluntat de les
parts. Si no és així, de la diferència entre les parts es passa ja a la disputa
o la controvèrsia.
3. Negociació pròpiament dita: les parts en conflicte intenten
obtenir els seus objectius, en un intercanvi mutu d’opinions i propostes,
cercant un acord amb l’altra part, deixant de banda momentàniament
l’hostilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada